Parèntesi reflexiu

Cert és que l’inici de l’assignatura de Periodisme científic va ser prou accidentat. Per una banda la meva primera opció no era pas matricular-me d’aquesta assignatura i per l’altre no vaig poder assistir a classe fins tres setmanes després d’haver començat el curs.

En realitat vaig autoconvènce’m que l’assignatura podia ser interessant. La ciència no ha estat mai el meu fort -sóc dona de lletres!-, però em vaig adonar que potser no havia estat el meu fort perquè no li havia donat mai la oportunitat. Vaig prometre’m l’assistència a classe justificant-ho amb el fet que m’interessava prou el coneixement de la terminologia científica (que havia pogut començar a descobrir en una assignatura anterior).

Avui que a l’assignatura li queden 45 minuts de vida (sense comptar els treballs pendents de presentar) reflexiono de com ha anat tot plegat. De moment no puc afirmar que aquesta assignatura m’hagi servit molt, però tinc la grata sensació que aquesta és una d’aquelles matèries que amb el temps recordes i, només amb el temps, pots valorar el que vas aprendre en el seu dia per seguir endavant avui.

Les classes teòriques em van semblar interessants i adequades en quant a dedicació de dies i del temari en sí. Amb el que potser no estic tant d’acord és amb la realització de l’anàlisi dels mitjans i posterior presentació. El plantejament del treball m’agrada però trobo que no n’hem aprofitat suficientment els resultats. Si contem que durant el semestre hi ha hagut 10 o 12 exposicions penso que és una pena que no haguem pogut treure unes conclusions grupals. Si l’anàlisi s’hagués organitzat conjuntament hauríem aconseguit que les dades d’uns grups complementessin les dels altres i arribar així una visió més general del tractament dels “temes científics” que fan els mitjans de comunicació.

Del tema del blog en faig una valoració molt positiva tot i que no sé si l’he desenvolupat correctament. M’hagués agradat poder fer-ne alguna reflexió a mesura que l’he anat desenvolupant. Sobretot el que he trobat a faltar mentre l’anava creant és el coneixement de pàgines web on trobar informació científica fiable. Potser un altre any es podria fer una recerca i posterior llistat amb tota la classe per crear una mena de base de dades on trobar informació.

Tant les pràctiques que vam duu a terme a l’inici del semestre com el reportatge d’un centre d’investigació em semblen molt bones propostes i penso que – ja que estem tots interconnectats blogísticament- hauríem de buscar la manera de compartir els reportatges que entre tots haurem fet. Eureka!

Bona ciència!

Intolerància al gluten

Més de dos anys va estar la meva germana abans no li van dir el que tenia. Dos anys estant malalta una setmana cada dos mesos. La van ingressar tres vegades a l’hospital i li van fer totes les proves hagudes i per haver. Va visitar qualsevol tipus de metge: neuròleg, dermatòleg, psicòleg (quan es pensava que era bulímica) i una infinitat més d’”òlegs”; fins i tot una vegada va anar amb la meva mare a un “xino curandero” de Barcelona. Jo no vaig dir res, el grau de desesperació era per això i més.

I finalment li van diagnosticar intolerància al gluten. Ella al principi no s’ho va prendre massa bé, jo en canvi –i crec que la resta de la família- va ser com una benedicció. De tot el que ens havíem arribat a imaginar ser “només” celíac era motiu de gran d’alegria.

Què els passa als celíacs?

Les persones celíaques son aquelles que degut a una predisposició genètica, en el moment de menjar aliments que contenen gluten se’ls lesiona la superfície del budell prim que és l’encarregada d’absorbir els nutrients dels aliments.

Detall de la superfície del budell prim en bon estat

Les conseqüències d’aquesta lesió provoca el 90% de les vegades els més o menys coneguts símptomes de les persones que pateixen intolerància al gluten: falta de gana, pèrdua de pes, restrenyiment o diarrea crónica i vòmits. Aquestes son les reaccions més freqüents dels celíacs, però el 10% restant reaccionen de diferent/qualsevol altre manera. Aquestes encara no s’han pogut catalogar i de momento es consideren el raquitisme, el dolor dels ossos, les alteracions de l’esmalt de les dents, el mal de cap, la inflor d’algunes parts del cos, les reaccions al·lèrgiques i la depressió.

Detall de la superfície del budell prim en mal estat

El gluten és una proteïna del blat, la civada, l’ordi, el sègol, l’espelta, el kamut i el tritical. Per aquest motiu els celíacs han d’eliminar de la seva dieta els productes que portin aquests ingredients i els seus derivats (midó, farina, pasta,…)

Per si l’eliminació d’aquests aliments no fos prou els celíacs tenen una altre preocupació. MOlts dels productes que actulament comprem al supermercat per la seva naturalesa no duen la proteína del gluten però els “fabricants” la hi introdueixen per aconseguir una millor qualitat sense etiquetar-ho correctament. Aquest és un dels problemes més seriosos amb el que es troben les persones celíaques, la falta d’informació en les etiquetes dels productes per saber si ho poden menjar o no.

La malaltia celíaca és hereditària i per tota la vida però seguint correctament una dieta es pot duu una vida normal. L’Associació de Celíacs de Catalunya edita cada any un llibre dels productes lliures de gluten així com facilita un llistat de restaurants que ofereixen cuina per celíacs. Eureka!

Bon profit!

Enllaços d'interès:
Associació de Celíacs de Catalunya

Bombetes de baix conusm

A casa els meus pares, la llum de l’habitació dels armaris, sempre ha estat un fluorescent. No he sabut mai el perquè però el que si que he sabut és que “gasta més encenent-lo i apagant-lo que deixant-lo encès”, deia ma mare quan en un atac d’estalvi d’energia em dedicava a apagar tots els llums de casa.

Des de fa un temps han aparegut al mercat les anomenades “bombetes de baix consum” que tal com el seu nom indica consumeixen menys perquè –atenció!- funcionen de manera similar als fluorescents.

Com es que les “bombetes de baix consum” consumeixen menys?

Aquestes bombetes funcionen amb la tecnologia dels flourescents que generen la mateixa llum (que les bombetes tradicionals) amb un millor rendiment energètic i permet estalviar fins a un 70% del consum elèctric... En general el consum de les bombetes incandescents es troba entre els 40 i els 100 watts, a diferència de les de baix consum que consumeixen entre 7 i 23 watts proporcionant la mateixa llum.

Però a més les bombetes de baix consum tenen un rendiment més elevat: les làmpedes d’incandescència ofereixen entre 10 i 20 lumens per watt i les de flourescent uns 40 lumens per watt aprofimadament. Així, la vida útil d’aquestes últimes s’aproxima a les 500hores.

Però la frase “no apaguis el flourescent perquè per tornar-lo a encendre gasta més”, no és més que un mite i com a tal no s’aguanta per enlloc i fa que massa sovint deixem els llums encesos. La millor manera d’estalviar energia és apagar el llum quan no el necessitem. Eureka!

Que es faci -de baix consum- la llum!

Més informació sobre el tema:
Institut Català d’Energia. Consells per l'estalvi d'energia

El color del cel

De dites populars referides a la meteorologia n’hi ha un pou. Abans el coneixement meteorològic era a les ments dels pagesos que sabien quan plouria o feria sol mirant els colors del cel.

A dia d’avui i sobretot gràcies als home (i dones!) que surten per la televisió explicant-nos la previsió del temps, qui més qui menys sap llegir una mapa de previsions meteorològiques. Però, perquè el cel –en general- és blau?

Què fa que el cel canviï de color?

La llum que arriba a la superfície terrestre és la que emet el Sol i aquesta és una llum blanca. Aquesta llum blanca, però, és en realitat el resultat de la suma en major o menor proporció dels colors vermell, taronja, groc, verd, blau, anyil i violeta. Cada un d’aquests colors pertany a una longitud d’ona de la llum diferent.

Veiem el cel de color blau perquè quan els raigs de llum solar penetren a la nostre atmosfera xoquen amb les partícules que la componen (pols, aire i vapor d’aigua) i aquestes fan que la llum blanca es descompongui. La longitud d’ona del color blau és la que més fàcilment es separa i això és el que fa que veiem el cel, en la majoria d’ocasions, de color blau.

A la sortida o posta del sol els rajos solars han de travessar més aire ja que arriben a la superfície terrestre en sentit obliquo, fet que facilita la descomposició dels colors taronges i/o vermells i ocasiona les fantàstiques albes i capvespres de colors càlids.
Eureka!

Bon dia i bona nit!

L’àloe vera ho cura tot

La primera vegada que vaig sentir a parlar de l’àloe vera va ser per boca d’una amiga hippie que tornant de passar les vacances a Formentera em va explicar que s’havia cremat al sol i que la seva mare (hippie també) va obrir les fulles d’una planta i li va escampar la pastarada per les zones cremades.

Des d’aquell dia, aquella planta “miraculosa” -l’àloe- va començar a formar part de la meva vida. Veïnes, tietes, a la tele, al supermercat,... Sempre hi havia un producte aloeòric: una crema, unes pastilles, una essència, un gel,… Fins a tal punt l’àloe va envair la meva vida que ja no només ma mare en tenia un parell de plantes al balcó sinó que un dia me’l vaig trobar en format pasta de dents a la nevera de casa. Mare de Deu! (més endavant sabríem que l’àloe no evita la celiaquia de ma germana, que espero explicar-vos properament).

Però, què te l’àloe vera que “ho cura tot”?

L’àloe és una planta exòtica de la família de les liliàcies originaria d’Àfrica. Les seves fulles estan formades per tres capes: una capa exterior que funciona de protectora; una capa fibrosa on es concentra l’aloïna; i el cor de la planta on s’hi emmagatzema l’aigua.

És en aquesta segona capa, on hi ha l’aloïna, que s’utilitza com a laxant a les mescles farmacèutiques. Però la planta de l’àloe vera te moltes altres propietats que li donen el renom que té:
- És un antisèptic natural (conté lupeol, àcid salicílic, nitrògen d’urea, àcid cinàmic, fenol i sofre)
- Actua com un anestèsic i calma el dolor muscular i de les articulasions
- Té propietats antiimflamatòries i bactericides que combaten els virus
- És molt nutritiu ja que conté vitamines, minerals i glucosa
- Té la capacitat de dilatar els capilars sangúinis de la zona on s’aplica, així ajuda a la circulació
- Elimina els teixits morts (de naturalesa purulenta) i afavoreix el creixement cel·lular
- Funciona també com a hidratant

Per totes aquestes característiques la planta àloe vera s’ha guanyat la bona reputació dins les plantes medicinals.
Eureka!

Salut i bona setmana!

Per saber més sobre l'àloe vera:

MedlinePluc. Biblioteca Nacional de Medicina de EEUU

http://www.scielo.cl/scielo.php?pid=S0717-75182005000300005&script=sci_arttext

Sal per desfer la neu

Quan arriba l’hivern i suposadament el fred i la neu, arriben també les mateixes imatges a la televisió que any rera any van sortint de l’arxiu: nens fent ninots de neu, pobles incomunicats i tractors que tiren sal a la neu gelada perquè aquesta es desfaci.

Però, perquè la neu (aigua en estat sòlid) es desfà en contacte amb la sal?

Tots sabem que el punt de congelació de l’aigua (pura) és 0ºC, però el que potser no ens han dit mai és que aquesta realitat es pot alterar si barregem l’aigua amb una altre substància. Així, la sal dissolta en aigua fa que el punt de congelació de la mescal sigui inferior, és a dir, que l’aigua necessiti exposar-se a una temperatura inferior a 0ºC. per congelar-se.

El punt de congelació de la mescla serà doncs, proporcional a la quantitat de substància amb la que es barregi: si cada 100g d’aigua li afegim 22g de sal, el punt de congelació de la mescla es situarà a -21ºC.
Eureka!

Bon fred i bon hivern!

La vitamina A de les pastanagues

Diu el saber popular que les pastanagues son bones per la vista.
Quan ara fa uns anys li vaig preguntar al meu pare el perquè, em va preguntar si havia vist mai un conill amb ulleres. Em va fer molta gràcia l’explicació i me la vaig creure profundament perquè -a banda de que “els pares sempre tenen raó”-, el cert és que no havia vist mai un conill amb ulleres.

Però, què s’amaga rera la dita popular?

Cert és que la pastanaga conté vitamina A o retinol, i aquesta vitamina genera pigments necessaris pel bon funcionament de la retina, en especial davant la llum tènue.

La vitamina A prové de fonts animals com la carn, el fetge, el ronyó, els ous o la llet i té una doble funció: alimenta l’individu i en protegeix el seu organisme. Se’n recomana menjar d’entre 4000 i 5000 UI (Unitat Internacional).

El desgast de la vista, perquè ho entenguem, funciona de manera similar a la descomposició que pateixen les fruites quan s’exposen al medi ambient (O2); la vista s’oxida amb el temps a causa de l’exercici físic intens, l’estrès, el tabaquisme, la contamincació ambiental, l’alcoholisme o una dieta inadequada. Per tant la ingestió d’aliments que continguin vitamina A pot evitar-ne el desgast. La OMS (Organització Mundial de la Salut) declara que hi ha més 200milions de persones al món que pateixen de la vista.

Cal saber però, que existeixen alguns inconvenients relacionats amb alguns aliments que contenen la vitamina A. Les fonts originàries de la vitamina tenen un grau elevat de grassa saturada i colesterol que no és gens saludable pel cos així per un bon manteniment de la vista sense una alteració en la dieta els especialistes en nurició recomanen menjar aliments amb vitamina A lliues de grassa i colesterol, com poden ser la carabassa, el meló, el carbassó, el pomelo, les espinacs i la pastanaga. Eureka!

Bona vista i bon profit!

Per saber-ne més sobre la Vitamina A

UAB Divulga
Nutrinfo. Comunidad de profesionales de la nutrición de habla hispana